Barcelone

el cant de l’àngel-gat
o una visió aristotèlica de la ciutat de Barcelona

Dedicat a l’àngel-gat.
Autodedicat.
Dedicat als amors nascuts a Barcelona.

Barcelona
la bruna, de sutge, de nit
ciutat
d’amors clandestins i cartes robades
de carrers bruts i olor de roba estesa
un batec, un petó, dos cossos
que la mort també existeix t’ho diuen els coloms
un batec, un petó, dos cossos
que
roents tatuen la paraula amor sobre una llamborda
per llançar-la contra una prohibició
(no preguntis quina és la seva culpa, sents?)
la mort també existeix la mort també existeix
repeteix insistent algú que no mereix tenir nom
vull viure cada hora com si fos l’última, doncs

del mar, Santa Maria

Sardenya va ser nostra un dia, tu vas ser meu un altre dia
algú va posar la primera pedra de l’església dels homes de la mar
jo et vaig posar sobre un matalàs de núvols
enyora’m, si vols, però fes-ho mirant enlaire:
seré entre les teves llargues cames octogonals
cridant pels forats anàrquics del teu sostre
el que prou bé saps, que tu ets el meu tot

del vent, trencaones

qui vol vendre la seva història d’amor primer, atroç, sense traça?
la memòria juga a favor meu: només recordo
que
d’ençà que et vaig començar a mirar em creixen els ulls
no oblidis aquestes llunes que ens han vist néixer
mira el mar: rellisca
com tu, navegant de mi

del camp, Sant Pau

Guifré Borrell ignorava que un dia et voldria
també jo,
tots els benedictins que s’han senyat amb l’aigua santa de la teva santa pica
i tots els homes de la terra que donaven gràcies a déu
malgrat viure extramurs
no et desfacis, estimat, ara que t’he modelat has de ser meu:
el teu cos cremant és l’absis on he decidit traslladar-me
no em diguis no
les gavines poden ser assassines, jo mai
només mataria si tanquessis amb baldó l’ànima noble que et dibuixa
no em diguis no
algú et podria fer mal, jo mai

del foc, ...

la nit (sempre la nit) és roja a ciutat
(si vols saber-ne el motiu calla i escolta)

-he buidat un pot de pintura vermella des del celobert més alt
per contemplar el teu perfil i els teus llavis amb el color del foc!

la nit (sempre la nit) no dorm a ciutat
n’hi ha pocs que somniïn, aquí
i qui ho fa, pobre, ignora que
tu ets capaç de fer dels somnis

r e a l i t a t,
àngel-gat d’ulls de coure

l’artèria-Rambla regalima orgasmes i plors
per cada crit, una flor amb rosada de primer matí
per cada llàgrima, una condemna

(no diguis negre
mira el mar: vés, torna
camina
camina a dos pams de terra: vola
crida foc quan vegis roig)

Meritxell Cucurella- Jorbá (Barcelona, 1973)

villes ports